La va trobar a una sala mig buida,
buscant un somni, fugint del dolor,
Entrant pels ulls va sentir mil espurnes,
aquella història va canviar-li el món.
Va perdre-ho tot, la partida i la vida,
cada ciutat li esmicolava el cor,
només el far de sud ella es mira,
segueix la flama fins que res no es mou.
I empeny el sol tant bruna, tant forta i prohibida
i es descorda la brusa, al seu cos un somriure viu.
Et donaria amor si puguéssis tornar-me’n.
Et donaria amor si ens poguéssim mirar.
Et donaria el món si ens volguessis parlar-me.
Ho donaria tot si et pogués estimar.
Tantes nits va pagar per tenir-la,
tantes excuses per anar tot sol.
Però cada cop amb un plor la perdia,
la llum s’apaga quan la sort es pon.
I el seu record s´estimba en ciutats adormides,
i somnia fins l´alba el seu far sense vida, trist.
Et donaria amor...
Tremolant poc a poc surt del cine,
sessió de nit avui ja és l´últim dia.
S´endú el cartell, arriba a casa i l´espia,
l´habitació es transforma en un món nou.
I li escriu cent mil cartes la busca i viatge,
i el seu centre s´escapa perd l´ordre i la casa.
I apaga el sol tant bruna, tant feble i prohibida,
i s’enfonsa en les ombres, al seu cos un somriure viu.
Et donaria amor...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada